La Vida No Es Pot Entendre Sense La Mort
Crec que, tinguis càncer o no, la gent tendeix a pensar molt més en la mort que en la vida. És quelcom intrínsec en la naturalesa humana.
La vida no es pot entendre sense la mort, de la mateixa manera que les ombres no es podrien entendre sense el sol. Sempre he defensat aquesta idea, i penso que és una metàfora molt bonica que explica la inevitabilitat de moltes coses que escapen al nostre propi control.
Un altre divendres, em trobo amb el doctor Carlos Cabrera, que em comenta que cada càncer és com una empremta digital; encara que un càncer pugui semblar-se molt al d’una altra persona, les seves particularitats estructurals el fan únic. És com els llibres, que estan fets de paper, però és el seu contingut el que els fa diferents.
Aleshores em pregunto: si cada càncer és únic, també ho és cada vida?
La vida és insòlita: de dia ens presenta el sol i de nit la lluna, i pel mig ens ensenya sobre la fotosíntesi, la termodinàmica, els contractes d’arres, el mercromina i el reggaeton, l’Alzheimer, els aniversaris dels gossos, el Tractat de Versalles, els entrepans de croquetes i l’Elliott Smith.
I allà, enmig de tot aquest soroll, en alguns capítols, de vegades pots escriure algunes línies entre paràgraf i paràgraf. Cada existència és irrepetible, i potser aquí rau la bellesa de tot plegat: en el fet que ni la mort, ni el sol, ni tan sols el càncer poden robar-nos la singularitat de viure.
